Hola, sóc l'Àgueda

El meu nom és Àgueda, amb accent obert a la A. Paraula esdrúixola i amb molta força, que porta acompanyant-me tota la vida. Sempre he pensat que el meu nom, per si sol, ja diu molt de mi.

Sóc de les que creuen que tot es pot arreglar amb un somriure. De les que entren a un lloc i saluda encara que no coneguin ningú. De les que agafen un bolígraf i senten la necessitat de dibuixar i ratllar-ho tot. Necessito la música en el meu dia a dia — no sé fer res sense "la meva banda sonora" de fons. Canto a la dutxa i mentre m'eixugo els cabells, perquè el soroll de l'assecador m'inspira; sóc de les que ballen fins a l'última cançó amb un somriure als llavis, encara que els peus em demanin pietat.

M'encanten les maduixes, les cireres i les llaminadures vermelles. M'expresso molt millor escrivint que parlant. Ric fort, sense vergonya i amb ganes.

Valoro molt els petits detalls. Els gestos que no s'anomenen. Les mirades que s’entenen sense necessitat de paraules. Trobo la bellesa en allò que altres passen per alt: una cadira ben col·locada, una flor posada com per casualitat, la llum que entra per la finestra en el moment exacte.

Podria viure a base de veure vídeos d'animalets per internet i s'emociona (per no dir que ploro com un bebè). Necessito tenir-ho tot organitzat, però alhora, m’encanten les sorpreses (tot i que costa molt sorprendre’m, ja que sóc una gran detectiu! — m'he criat llegint i mirant Sherlock Holmes, el detectiu Conan i Agatha Christie, així que porto el radar sempre activat).

Sóc exageradament friki. Dóna'm una pel·lícula de Harry Potter, Star Wars, Marvel o DC i sóc com una nena petita amb sabates noves.

Però no us penseu que només m'agraden les històries de màgia i superherois, m’encanta el cine en general, però confesso que sóc una romàntica sense remei. Dona'm un paquet de mocadors, un bol de palometes, i posa play a Moulin Rouge, Noviembre dulce, Todos los días de mi vida... i em tens totalment in.

M'agrada recordar a la gent que estimo que ho faig, tant amb paraules com amb gestos. I des de fa un temps hi ha una persona petita a qui l'hi dic cada dia. Sóc mare, i tot el que creia saber sobre estimar s'ha reescrit. I encara és més bonic.

Sóc sincera — massa i tot. Quan tinc un mal dia netejo i reorganitzo calaixos de manera compulsiva; i a la vegada, puc viure immersa en un caos absolut. En canvi, quan estic bé podria menjar-me el món sencer.

M'agrada l'amor de veritat. El de la gent que es mira i encara es reconeix. El que no necessita explicacions. El que costa de posar en paraules. Adoro tot el que aquest amor comporta — la vulnerabilitat, les promeses, els gestos quotidians que no fa soroll. I crec que les amistats són la vertadera família, perquè són les que tu tries.

Sóc de les que s'emporta qualsevol bitxito perdut a casa i com a conseqüència, tinc una gran família gatuna i perruna (i ho adoro!).

Somio desperta. Visc envoltada d'agendes, llistes i alarmes. Camino pel carrer escoltant música i em penso que tothom l’escolta.

Ploro pràcticament a totes les bodes. La padrina emocionada, els vots (que moltes vegades ja he llegit!), el discurs del germà o la millor amiga... de poques me n'escapo. Els mocadors són una peça imprescindible del meu maletí d'emergències.

I, sobretot, crec que les millors bodes són les que parlen de les persones que les viuen. Les que no s'assemblen a cap altra. Les que expliquen qui sou, i no el que està de moda. Bodes que us regalen records, no fotografies.

Sóc tot això i molt més.
I fent una barreja de tot — de tot el que em fa ser qui i com sóc — es crea l'Inefable. El meu inefable.